Podem començar als fogons. Més ben dit, al davant dels fogons del restaurant Numun, bocabadats, veient com el xef i el cap de cuina ens preparaven un sopar que agermanaria els veïns de les Pedreres al voltant de la taula. De primer va néixer laboriosament una escuma calenta de patata amb ou ferrat de guatlla i oli de tòfona. Va seguir una amanida treballada de bacallà amb taronja i vinagreta de mel i no sé què més. Vam contemplar com s'escabetxaven uns verat amb aroma de cítrics. Vam aprendre els secrets d'un filet de vedella amb oli de pinyons... Tot plegat, extraordinari. Ara bé, no crec pas que cap dels assistents pugui plantar-se a la cuina de casa i repetir l'aventura. Aviso els amics, que no es facin il·lusions si passen per casa.
L'associació de veïns de les Pedreres té molta empenta, però també limitacions. El que puc assegurar és que he encertat tots els ingredients ressenyats. Paper i llapis, per ajudar la memòria. No fos cas que convertís un oli de pinyons en un vinagre de cava, com vaig transformar la setmana passada un panorama de mimosa a la fundació Fita en un esclat de ginesta. Devia sortir emborratxat per l'aroma i el color.
Curiosament, escric –ara i la setmana passada– amb una mimosa dibuixada al marc de la finestra. De manera que no tinc excusa de cap mena. La meva mimosa no ha pas florit, encara. I aquests dies s'ha vestit, com tot el paisatge, de blanc. Un blanc que no durà pas gaire, perquè el vent espolsà ben aviat la aneu de les branques. I ja som a la nevada. Quan escric aquest paper encara hi milers de gironins que no tenen llum –i sense llum, potser ni aigua, ni telèfon. Els ciutadans es queixen, amb raó, de les incomoditats que pateixen. La neu ha trastocat la vida de país del primer món i ens ha submergit en les angoixes del subdesenvolupament. Podem donar la culpa a qui vulguem. Tots en deuen tenir. Però primer de tot, el temps, que bogeja. És que no sap que estem en ple escalfament global? Això sí que és desinformació. Si fa anys que no deixem d'avisar que anem a més calor... I mira, ara fa més fred. Una amiga es queixava de l'Ajuntament perquè no treia la neu dels carrers. Jo li vaig dir que no entenia de què parlava, que a Girona s'hi havien posat de seguida i de valent. Que es passava bé. Però ella parlava de les voreres. No havien tret la neu de les voreres. Home, vaig dir, als països on neva tothom sap que la neu de les voreres la treuen els veïns, que l'Ajuntament només vigila que facin la feina i sanciona els que no la fan. Va quedar parada. Estem mal acostumats. Ni les empreses subministradores estan preparades per afrontar situacions difícils, ni els ciutadans sabem assumir que, quan van mal dades, cal saber obrir el paraigua
Pius Pujades
 |
| RESTAURANT NUMUN |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada