Hem redescobert una muntanya màgica: les Pedreres. Límit total de la ciutat, frontera infranquejable, territori del “no res”, on la vegetació creix salvatge i incontrolada sobre les restes dels reductes i forts edificats en la seva cresta, antigues defenses de la ciutat que dominen la vall de Sant Daniel i el començament de les Gavarres, avui condemnats a l’oblit més absolut. Paisatge quasi lunar, hàbitat d’animals marins petrificats, protegit per un gegant de formigó que els vigila, dia i nit. I més avall, les ferides de la muntanya, fàbriques mil.lenàries de pedra d’on van sortir la matèria prima dels blocs ciclopis de la muralla republicana, i dels edificis més emblemàtics de Girona, “ límits físics entre el terreny existent i la depresió excavada, límits culturals entre la natura i el treball humà, volums màgics en què la primera sensació és la d’estar viu, incomplet, en construcció”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada