De lluny sembla l'esquena d'un dinosaure ensopit després d'una digestió difícil. El sol de la tarda hi toca de ple i la paleta de colors, generalment en gris, es decanta temporalment cap als ocres i els rogencs. No per casualitat els alts murs de la ciutat vella han pres les seves formes del ventre d'aquesta muntanya de pedra, d'aquí es van anar llescant de mica en mica els carreus que farceixen d'històries la seva llegenda d'immortalitat.
A dalt, pel camí de la Ferradura, un home llaura un petit hort amb un motocultor i els gossos lladren com un cor d'àngels rondinaires. El sol, que s'aguanta en equilibri precari sobre les Guilleries, dibuixa ombres cantelludes fins i tot darrere del més humil granet de pedra. Dos pins carregats de pinyes seques guarden l'entrada del gran crostam de la pedra de Girona i una torre arrodonida, enfilada per una gran antena, corona el perfil més alt del paisatge.
Ajaguda en la plana, la ciutat reverbera suaument en la llum del feble sol de desembre; la Devesa empal·lideix de grisors tardorals entre un eixam de cases de colors i el vent sembla l'alè del dinosaure a punt d'esllanguir-se definitivament entre la pedra. Un núvol fosc que s'estén sobre les cases entatxonades de Torre Gironella sembla augurar l'hivern que arriba. L'home del motocultor ja ha endreçat les eines i els gossos han emmudit.
Aviat es farà de nit sobre la ciutat trista i s'encendran les llumetes de Nadal, els carrers s'ompliran de sons engabiats i els aparadors alimentaran anhels desenraonats. Els gironins, emboscats entre les pedres que guarden les essències del seu origen, celebraran a la seva manera el naixement del fill d'un Déu i d'una verge, en el cor d'una ciutat que un dia fou parida per una muntanya de pedra, entre l'alè d'un dinosaure i el soroll ferreny dels picapedrers.
Quim Curbet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada