De petit veia passar els picapedrers amb un càntir de fusta a l'espatlla, que baixaven cap al pou de la Roca, a fer aigua. Al pou de la Roca, al carrer Nou del Teatre, hi havia una palanca de ferro que permetia bombar, amunt i avall, fins que el càntir vessava de ple. I llavors venia la part més difícil del viatge: enfilar la muntanya, amb el pes de la càrrega, fins al peu mateix de la torre d'Alfons XII, on els companys martellejaven incansablement per treure bons carreus de la vella pedrera.
La música de les maces contra les escarpes i de les escarpes contra les pedres senyorejava, marcant un ritme incert, el paisatge sonor de les nostres excursions infantils. Quan callaven les eines, el món insòlit de les pedreres esdevenia paisatge verge i sorprenent per explorar, per inventar-hi aventures, per jugar a escaladors o a descobrir secrets inimaginables. Cada pedrera, i n'hi havia una colla, era un parc temàtic diferent, amb barraques de pedra, racons inesperats, basses on pescar cap grossos, les velles moreres bordes arrelant entre el roquissar. Un món inexplicable i canviant, que ens enlluernava.
A tocar de la torre, un xic avall, hi ha la casa Bartrina, que per nosaltres era la casa del Llorito. Li dèiem aquest nom perquè tenien un lloro al jardí, que ens saludava sempre que passàvem. Deia poques coses, certament. Lorito real, lorito real... Provàvem d'ensenyar-li, a la distància, altres paraules, però no semblava pas bon alumne.
Poc més amunt, sobre les despulles dels forts derruïts, s'hi van instal·lar centenars o milers d'immigrants i devien fer el seu camí arran de la casa del Llorito. Algú, més bon mestre que nosaltres, li va ensenyar a cridar xarnegos, xarnegos. Un costum que no va agradar a tothom. De manera que aviat el lloro va desaparèixer del jardí. Deien que va morir d'un cop de roc amb massa punteria.
La setmana passada, els veïns de les Pedreres férem una de les ja habituals passejades didàctiques pel que ha de ser el parc municipal. A més de conèixer les obres de neteja i ordenació que s'hi han fet –un miracle que només es pot entendre si es coneix la insistència de l'associació i la coordinació amb l'Ajuntament– enriquírem els nostres coneixements amb explicacions geològiques i urbanístiques. Amb tota la ciutat estesa al nostre davant, podíem imaginar un mar que enllaçà el golf de Roses amb el Cantàbric. Un mar en què vivien i morien milions de petits animalons, els esquelets dels quals acabaren convertits en el que coneixem com a pedra de Girona.
Vaig entrar per primera vegada a la vida a l'interior de la Torre orgullosa però discreta d'Alfons XII. Tots hi entràrem, salvant el petit pont sobre el fossar. Ens la férem nostra.
Pius Pujades
(EL PUNT 6-12-2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada