Tres picapedrers recorden les seves vivències i reivindiquen la seva feina en una visita a les pedreres de sota la torre d'Alfons XII
D'acord amb el dossier de l'últim número de la revista Gavarres, dedicat a les pedreres, l'editorial va organitzar diumenge una visita a les que hi havia sota la torre d'Alfons XII de la mà dels picapedrers Esteve Costa, Ramon Casellas i Agustí Vila i del geòleg Emili Mató. Va ser un recorregut amable, que partia de la plaça de Sant Domènec per enfilar, fora muralla i passant per la ferradura, cap al fortí. És un racó a la mida de l'home, de quan la mida de les coses eren els homes. Un espai recuperat en una banda de la ciutat a la qual Girona, durant molts anys, va donar l'esquena, uns indrets que no quedaven bé a les postals. Es nota que ha estat una recuperació en temps de crisi, sense estridències: una desbrossada, una bona rentada de cara i quatre elements per fer notar el detall. Suficient. S'agraeix la senzillesa però s'hi troba faltar un plafó explicatiu, quatre paraules ben lligades i, tocaria, gravades sobre pedra.
La vuitantena de persones que vam seguir els picapedrers no en vam trobar a faltar cap, d'explicació. Vam saber que a l'estiu hi havia qui no feia gaire més feina que baixar a buscar aigua a les fonts més properes, que no n'eren propers; que cada picapedrer té la seva mà; que hi ha pedra viva i pedra morta i la pedra que té un bei, i que ells ho noten a l'instant. Eren gent sovint ben avinguda però de mal lligar, que aviat estaven d'acord per baixar a fer el trago a la taverna. Vam sentir paraules com punxó, escoda i buixarda, i escafilar. Mató va explicar per què la pedra de Girona és com és i en Vila va fer notar que ben poca de la pedra de la catedral, tan blanca, havia sortit d'allà dalt. Hi ha l'avellanat i el pinyonat, i picar pedra és un art. Darrera cada picapedrer hi ha un escultor, un bohemi, un artista.
Toni Muñoz
El Punt (25-2-2011)
 |
| Agusti Vila, picapedrer |
Visualitzar minut 16,55
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada