“Som de les Pedreres i volem viure aquí”
L'Ajuntament de Girona vol posar fi a les cases en terrenys públics, però els veïns reclamen seguir al barri
Sempre s'han sentit abandonats i defensen els seus drets
Notícies de ...
La Josefa té 97 anys i és la més gran dels veïns; en Manolo té quatre mesos i és el més petit de tots. Entre ells dos hi ha la resta: més de 150 veïns que habiten la part alta de la muntanya de les Pedreres de Girona. Tot tenen una cosa clara: “Som de les Pedrers i volem viure aquí.”
Aquest és el sentiment unànime dels veïns amb relació al pla especial que l'Ajuntament de Girona ha dissenyat per crear un gran parc i que preveu posar fi a les construccions fetes en terrenys públics i que suposarà trobar una alternativa per als veïns d'aquest sector a la carena de la muntanya.
Santiago Amador és l'actual patriarca d'aquesta comunitat d'ètnia gitana i té clara quina és la voluntat del col·lectiu: “Quedar-nos aquí.” Entenen que ara a l'Ajuntament li interessin els terrenys que han ocupat des de mitjan anys cinquanta del segle passat, però posen en relleu que si han de deixar les cases on viuen voldrien continuar al barri, però no es neguen a canviar de lloc “si l'alternativa és aquí a prop”. El seu sentit de pertinença a aquesta zona de la ciutat és indubtable. El patriarca va néixer a Benalúa de Guadix i va arribar amb nou anys a les Pedreres; ara en té 64 i assevera: “No m'he mogut d'aquí, he tingut vuit fills i tots han nascut aquí.”
Un dels seus fills, Juan Amador, reitera: “No volem marxar d'aquí.” I lamenta: “L'Ajuntament ara es recorda de nosaltres quan mai ha fet res per ajudar-nos.” En Santiago subratlla l'afirmació i tots coincideixen que sempre han estat “oblidats”.
L'evolució de la zona també ha estat gran. Les primeres ocupacions, com ara la casa on ens trobem, daten dels anys cinquanta, i el patriarca admet que “abans eren barraques i ara són casetes”. Tots tenen llum i aigua i a l'interior són cases acollidores amb menjador gran i tots els serveis. L'amplitud és important, perquè ells mateixos calculen que, de la cinquantena de cases, 48 són de familiars. És Sant Josep i la celebració del dia del pare ha permès fer una gran paella amb tota la família al jardí. Els terrenys quan es van ocupar eren militars i fins a finals del segle XX no van passar a ser municipals. En Luis defensa: “És un barri com qualsevol altre, però sense els serveis dels altres barris, perquè no ens els han portat fins aquí.”
Diàleg i flexibilitat
Ramon Llorente, actual defensor de la ciutadania, és l'advocat dels veïns des dels anys noranta i destaca “el tarannà dialogant i flexible de l'equip de govern”. Defensa que els drets adquirits pels veïns provoquen que “per harmonitzar la zona amb la ciutat facin falta diners, perquè se'ls han d'oferir cases i zones per als animals”. Un altre tema cabdal per a ells és “mantenir-se units, perquè volen viure junts”. Veu que el procés serà lent, “perquè caldran diners per finançar el trasllat i caldrà suport de l'Estat, la Unió Europea i el secretariat gitano perfer-ho”. Té clar que una qüestió així “no es pot fer amb presses ni precipitació, i cal garantir una sortida digna a cada família”. Una característica general del sector és que es desvinculen totalment de la Font de la Pólvora i asseguren que “mai de la vida” acceptarien un pis en aquest barri veí perquè estimen la tranquil·litat de les Pedreres per criar-hi els nens.
El pla especial fixa un termini de vuit anys per resoldre-ho
El pla especial de les Pedreres posa un termini de vuit anys per buscar una solució pactada i consensuada amb els veïns de la zona. El termini previst és llarg per diversos motius. Primer, perquè cal tenir una fotografia exacta de les famílies que hi viuen i conèixer les infraestructures. El pla obliga a treballar de manera conjunta des de Serveis Socials i des d'Urbanisme per abordar aquesta complexa situació. L'historial del lloc recorda que en el moment més àlgid hi van arribar a viure 1.650 persones, quan avui es calcula que hi ha una seixantena d'edificacions a la part més alta de la muntanya i que es van instal·lar en terrenys públics ara ja fa cinc i sis dècades. El pla especial defineix així la imatge de la zona: “Un paisatge desendreçat, amb andròmines i brutícia per tot arreu, vehicles sense ús i abandonats, tancats de cavalls, burros i cabres, i animals corrent pels camins.” A més, el mateix pla, referint-se a la visió de la zona que té el visitant, assegura: “Tot plegat ajuda a configurar una barreja de prejudicis i de marginalitat real que no conviden a passejar ni a gaudir d'aquest ampli espai.”
La part més complexa per al consistori és buscar un lloc alternatiu per a les famílies, sobretot tenint en compte el complicat context econòmic. La majoria voldrien seguir allà on viuen i, com a mal menor, tenir una casa nova en un espai legalitzat, però dins de la mateixa zona de les Pedreres, ja que la majoria rebutgen reubicacions en pisos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada