«No em dugueu enlloc més»
Aquest indret és per a mi tan bell que no em calen ni un país, ni un cel, ni un paradís millors
09-05-2014
A mi ja m'agraden -i com m'agraden!- les muntanyes que envolten Girona. Algú pensarà que són pujols, serralades de poca alçada, i que a Ginebra i al Tibet l'espectacle és sublim, però jo no desitjo per als meus passejos altra vista que aquests cims humils, aquests colls suaus, aquestes crestes innocents, del Montseny a les Alberes. Em plauen els quatre rius i la sèquia que just s'escorren per la plana del meu poble. Quan plou remoregen i corren i desperten l'instint secular de protecció dels gironins i gironines; quan no, quan mansois s'escolen desesmats cap a la mar, donen vida amb solemne lentitud a milers d'arbres que embelleixen el rodal mentre reguen els horts i els camps que ens alimenten. Per què hauria de voler, jo, un altre paradís diferent, un paradís desconegut?
Per això mateix: no em dugueu enlloc més. A mi ja m'agrada aquest país. M'enamoren les distàncies curtes i abastables de tot allò que puc desitjar, sigui marina o sigui boscatge. M'entusiasma el menjar senzill d'una taula de pagès ben parada. M'agraden els gironins i gironines, gent esclarida, perfumada encara de ginesta i farigola; gent senzilla, de paraula fàcil i mirada franca. M'agrada l'esperit entusiasta de les tertúlies, la xerrameca del mercat i de la cua del pa, la il·lusió col·lectiva per les novetats. M'agrada sentir el meu nom de tantes veus diferents que em criden pel carrer i acabar les passejades recordant el nom dels coneguts a qui he saludat. No em dugueu enlloc més; deixeu-me tastar l'altra vida en aquesta i en aquest indret.
Aquest indret és per a mi tan bell que no em calen ni un país, ni un cel, ni un paradís millors. Aquí tinc tot el que necessito. No vull aclucar els ulls; no vull ni tan solament parpellejar davant la meravella d'aquest dia blau i l'esclat furient del sol contra les façanes, perquè tot el que podré veure en obrir-los en "un altre com" em semblarà un premi de consolació. Aquesta és la meva terra i no la vull deixar. Tot l'any té en cada estació l'encant precís que correspon. Aquestes tardes curtes de novembre, per exemple, s'han de viure havent dinat amb una passejada per la Ferradura, a mig camí de Torre Gironella i les Pedreres; un balcó prodigiós, extremadament delicat d'aromes i sorolls, que s'obre a la ciutat cap a l'oest i cap al sud. Dolçament arrecerat del vent tramuntanal, en la breu curvatura que conforma el delicat paisatge, el vianant que guia els seus passos pel caminet de terra i còdols se sent abstret per un prodigi: els raigs de llum de primera hora de la tarda són dits càlids que travessen la roba i amanyaguen la pell. La petitesa del prodigi és alhora la seva grandesa.
Enlloc més del món es pot percebre alhora amb tanta rotunditat l'essència mateixa de la vida dels humans: la immensitat inabastable del món i la fugacitat irreparable de cada instant. No em dugueu enlloc més; deixeu-me aquí, a prop dels meus. Deixeu-me que davalli del Calvari a la Vall de Sant Daniel una primavera més; deixeu-me recollir un ramet de violetes per a la meva mare i un altre per a la meva dona. Deixeu-me, si us plau, a la plaça de la Sardana o a la Font del Ferro. Deixeu-m'hi lleuger d'equipatge. De sentir cantar el Galligants els dies de pluja em donaré per ben pagat. De notar a les galtes l'airet de les Gavarres perfumat de pins i alzines em sentiré ple, i no res em farà falta. O deixeu-me als jardins de la Devesa a prop del brollador; o al bell mig de les Hortes de Santa Eugènia; o al camí meravellós que va de Montjuïc a Campdorà... Deixeu-me als boscos de Palau, a les ribes de l'Onyar a Quart... No vull allunyar-me d'aquesta terra. No vull morir. Encara no.
Deixeu que tornin les pluges; deixeu-me-les gaudir. Deixeu-me sentir el batec de les gotes contra les teules, la cortina d'aigua arran de finestra, l'aquositat dels sorolls des del llit estant. Hi ha gent a qui la pluja fa nosa, però jo voldria que cada setmana plogués per respirar profundament l'olor de terra molla. Deixeu que torni el fred que talla dels dies de tramuntana; deixeu-me'l gaudir en un recés assolellat. No em dugueu enlloc més; deixeu-me a Girona envoltat d'amics i d'una vida senzilla. Gairebé no aspiro a res més que a fer perdurables en aquest indret, aquesta vida migrada, aquesta salut precària i aquests dies de novembre en trànsit constant de la nostàlgia a la il·lusió; de la joia a la tristesa.
Diari de Girona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada