20 de juny 2012



FESTA MAJOR DE LES PEDRERES

Els senyors de les pedres

Coincidint amb la festa major del barri de les Pedreres els veïns organitzen una exposició sobre els picapedrers







 «La pedra de Girona és molt senyora, s’ha de saber treballar, s’esclovella...». Ho diu Josep Ros, que va fer de picapedrer a les pedreres de Girona des del dia que va complir 14 anys, l’any 1943, fins el dia que en va complir 62, el 1991. Ros és un dels picapedrers que van viure l’últim moment àlgid de les pedreres de la ciutat de Girona i que encara en poden do­nar testimoni. No en queden pas tants. Diari de Girona ha parlat amb sis d’ells per relatar com era la vida a les pedreres de Girona en les dècades centrals del segle XX, quan en sortien enormes quantitats de pedra per a la construcció i reparació d’edificis, monuments, tombes, altars, carrers... Una activitat que va desapa­rèixer a mitjans de la dècada de 1960 i la memòria de la qual s’ha entestat a conservar l’Associació de Veïns de les Pedreres-Fora Muralla: aquest cap de setmana, coincidint amb la festa major del barri, organitzen una exposició a l’aula de conferències del Centre Cultural de la Mercè amb àmplia informació sobre l’activitat dels picapedrers i en general sobre el parc de les Pedreres.

La voluntat de l’Associació és que aquesta exposició sigui l’embrió d’un espai permanent dedicat a «fer conèixer la història, els valors i els tresors del Parc de les Pedreres», en paraules de la presidenta de l’entitat, Pilar Adroher. I ja des de la seva mateixa denominació és evident que les Pedreres tenen una indestriable re­lació amb la pedra i per tant amb els picape­drers. Aquesta activitat es practica a Girona des de temps immemorials: la mateixa ciutat antiga, feta tota de pedra, n’és la prova palpable, la treien d’aquí mateix, les persones que la usaven, no la portaven pas de fora. N’hi ha constància documental des del segle XIII i s’ha mantingut, amb alts i baixos, fins a mitjans de la dècada de 1960, quan van tancar les últimes pedreres del barri al qual donen nom.

Tot i que també s’havia extret pedra en altres zones de la ciutat, com ara al Pont Major, va ser a l’actual sector de les Pedreres on es va concentrar el major nombre d’explotacions. L’Associació de Veïns del barri n’ha localitzat una vintena a la zona, que es distribuïen des de Vista Alegre fins al capdamnunt de la muntanya, a tocar de la torre Alfons XII, on hi havia les més importants, en terrenys propietat de la família Negre. Anglada, Casellas, Xirgu, Pruneda, Soler, Solés, Balliu, Costa... són els cognoms d’alguns dels responsables d’aquestes pedreres, que durant bona part del segle XX van tenir una important transcendència econòmica a la ciutat: donaven feina a desenes i desenes de persones, de manera que eren molts els gironins que en depenien.

«Si mireu com és actualment la muntanya, i calculeu el pendent que devia fer, us podeu fer una idea de la pedra que se n’ha arribat a extreure», comenta Joan Casellas, antic picapedrer que viu a la pujada de les Pedreres, en una casa que va construir el seu pare, també picapedrer: «En aquell temps aquí no hi havia res, quatre cases i prou... Tot eren camps, pedreres i descampats», recorda, i mostra un parell de fotografies que il·lustren la seva afirmació i que es reprodueixen en aquest reportatge: en una es veu Girona des de la zona que ocupa la pujada de les Pedreres –que ja era una pujada, certament, però sense urbanitzar–; en l’altre, unes antigues pistes d’atletisme que hi havia hagut a la zona que avui ocupa el carrer del Sol.

Aquest paisatge avui desconegut n’amagava un altre encara més desconegut però que era el que més atreia l’atenció dels picapedrers: el de la pedra de Girona, distribuïda en capes a la muntanya, i amb diferent valor segons les seves característiques. Seguint l’explicació de Joan Casellas, «la capa superior s’havia de llençar, perquè està estavellada per les temperatures, el sol, la humitat..., i s’esbardellava només de tocar-la una mica. La més valuosa era la que en deien l’avellanat, pels nummulits que conté; és la més forta, resistent i maca, i bona part de la Catedral és feta amb aquesta pedra. També hi havia les que en deien blanca (es va usar en la restauració de la Fontana d’Or, per exemple) i blava, de molta qualitat també, i encara una altra capa de pedra més sorrenca, que es va fer servir a la Sagrada Família».

TRENCADORS I PICAPEDRERS

La feina a les pedreres començava, un cop rebut l’encàrrec corresponent, amb l’«arrenc», l’extracció de la pedra necessària. Se n’encarregaven uns operaris anomenats trencadors, que arrencaven els enormes blocs de les entranyes de la muntanya de manera absolutament manual: «Era una feina de titans», assegura Agustí Vila, picapedrer de Sant Julià de Ramis. Amb una maça, els trencadors anaven introduïnt a la pedra, seguint la lleva desitjada, unes peces anomenades tascons que servien per aixecar el bloc que es volia extreure. «Anaven posant un tascó al costat de l’altre i anaven picant ara un, ara l’altre, clinc, clinc, semblava una campana, allò», detalla Josep Ros. Quan a base d’anar picant els tascons havien aconseguit aixecar el bloc de pedra a l’alçada desitjada, els començaven a retirar, fins que només quedaven un o dos. Arribava el moment més delicat de l’operació, que relaten els picapedrers: «Posaven a sota del bloc unes boles de ferro (algunes de les quals es diu que eren bombes de la guerra del Francès) i d’un cop de maça retiraven l’últim tascó. I a córrer, perquè el bloc començava a rodar per sobre de les boles...».

Un cop arrencat el bloc desitjat de la muntanya, era traslladat a la «plaça», a la part de baix de la pedrera –amb l’ajut de corrons, animals, crics (una mena de gats)..., que també s’usaven per carregar les peces acabades als mitjans de transport que se les endurien–. Allà es tallava en funció de les peces que s’haguessin d’elaborar. Sempre hi havia un encarregat d’interpretar els plànols, de prendre mides, i d’encarregar la feina. I ja entraven en acció els picapedrers, els responsables de donar l’aspecte final a la peça, ja fos un bloc per a la construcció, una làpida, una columna, un altar... Per fer-ho, disposaven d’unes eines el nom de les quals és avui tan desconegut com aquell paisatge de les Pedreres (buixardes, escodes, santanells...), al costat d’altres no tan «estranyes»: martells, macetes, escarpes, punxons, escaires... «Un cop trencat el bloc s’anava rebaixant a cop de punxons, amb l’escarpa, amb l’escoda... I després, per refinar-ho, es feia servir la buixarda», apunten.

Molts picapedrers s’apuntaven en una llibreta les feines que els encarregaven, i els que tenien més habilitat fins i tot les dibuixaven. Agustí Vila, per exemple, conserva uns quaderns amb tots els treballs que va fer, el temps que hi va dedicar, els diners que li van pagar... També Joaquim Carreras té llibretes d’aquesta mena.

Els picapedrers treballaven un al costat de l’altre, a poca distància, a l’aire lliure o a cobert en funció de les condicions clima­tològiques. El so que produïa la seva feina era molt característic, i es podia escoltar des de molta distància: n’hi havia molts, de picapedrers, treballant al mateix temps. Era una feina ben pagada, asseguren, i a més tenia l’avantatge que com que no depenia de ningú, un picapedrer podia anar força per lliure. «No era com els paletes, que depenen del manobre; el picapedrer tenia una feina per fer i les seves eines, i si plegava ell no feia anar malament a ningú», apunta Josep Ros, que recorda el cas concret d’un seu oncle: «Quan veia que venia algun núvol, ja començava a fer “tit tit tit”, que volia dir que era hora d’anar a jugar al canari. I agafaven les eines i cap a baix a Girona, a jugar al canari».

Aquesta certa anarquia a l’hora de fer la feina –en un temps en què es cobrava per la feina feta– s’acabaria acabant, perquè es van començar a fixar horaris més estrictes. Era un senyal més que els temps estaven canviant, com ho havien estat abans que es deixés de treballar els dissabtes, o que es fixés un màxim d’hores setmanals de feina...

El que no va arribar a canviar amb el pas del temps, perquè les pedreres van tancar abans, va ser la manca de mesures de seguretat que hi havia: els treballadors no duien casc, ni sabates especials, ni ulleres... I malgrat això els picapedrers consultats per elaborar aquest reportatge pràcticament no recorden cap accident greu a les pedreres, ni tampoc persones que acabessin malaltes per culpa de la inhalació de pols. Una altra cosa són les lesions als ulls, molt freqüents pels fragments de pedra que es desprenien durant la feina: «Jo era una mica l’oculista de la pedrera –assegura Joaquim Carreras–; quan a algú li entrava un esquerdís a l’ull, li aixecava la parpella amb un metro, o amb una moneda, i amb la punta d’un paper de fumar embolicat fregava fins que aconseguia treure-li. I si no podia, volia dir que la cosa era més complicada i l’enviava cap a l’oculista». Josep Ros assegura que ell mateix havia arribat a treure’s fragments de pedra d’un ull fent servir una agulla de cosir. I Joan Casellas comenta que quan havien patit una d’aquestes lesions, els picapedrers agafaven fulles d’aloe vera, n’extreien el suc, i se’l posaven a les ferides. No eren conscients de totes les utilitats que dècades després es trobarien a aquesta planta.

Segurament tots aquests problemes als ulls derivats de la seva feina van afavorir que la patrona dels picapedrers fos Santa Llúcia; la seva festivitat se celebrava amb partits de futbol a Vista Alegre, i dinars de germanor. Això, és clar, quan hi havia menjar. Perquè entre les anècdotes que recorden els picapedrers hi ha les derivades del menjar que ells mateixos es duien a la pedrera. Josep Ros, per exemple, recorda que en els anys posteriors a la Guerra civil «hi havia paelles que feien pena». I ho explica: era habitual que a l’hora de dinar es fes un foc a la pedrera, i que els picapedrers l’aprofitessin per coure’s en una paella alguna cosa que havien dut de casa: xuies, patata i mongeta... «N’hi havia que tenien hort a casa, i que fins i tot podien anar a caçar quatre glans o quatre castanyes, i encara engreixar un pollastre, i aquests rai, però n’hi ha havia molts, pobrets, que passaven gana... I amb aquesta feina tan dura...». Tampoc no hi havia aigua, a les Pedreres, i per poder beure l’havien d’anar a buscar –ho feien els aprenents, o els manobres– a alguna font de Sant Daniel o a baix de la muntanya.

Tot aquest món es va acabar a mitjans de la dècada de 1960, quan es van aturar les extraccions de pedra perquè haurien acabat amb la muntanya. Bona part dels propietaris de pedreres van reconduir la seva activitat cap al treball del marbre o de pedres procedents d’altres indrets, però el cessament de l’activitat a les pedreres va acabar amb una realitat que l’exposició de l’Associació de Veïns de les Pedreres-Fora Muralla recordarà amb l’exposició de divendres i dissabte que ve. La seva intenció, però, és que aquesta memòria perduri encara més temps, que no es perdi mai…











Últimes Notícies

Natxo Tarrés homenatja Bob Marley a La Mirona

El músic de Manresa porta el seu projecte reggae amb The Wireless coincidint amb el trenta aniversari de la mort del jamaicà